Prevenció de l'etapa de propagació del trombe

No hi ha dubte que el desenvolupament d'anticoagulants ha promogut directament el tractament de la TVP.La teràpia anticoagulant pot prevenir l'aparició de trombes, inhibir la propagació del trombe, facilitar l'autòlisi del trombe i la recanalització de la llum, alleujar els símptomes i reduir la incidència i la mortalitat de l'embòlia pulmonar.Actualment, els anticoagulants inclouen principalment heparina, heparina de baix pes molecular, warfarina, rivaroxaban i dabigatran.Cadascun d'aquests fàrmacs té els seus propis avantatges i desavantatges.En comparació amb l'heparina no fraccionada, l'heparina de baix pes molecular per via subcutània o intravenosa pot reduir significativament la mortalitat.Entre els anticoagulants orals, la warfarina s'utilitza àmpliament a causa del seu baix preu, efecte anticoagulant precís dins del rang de tractament efectiu (requereix que la relació estandarditzada internacional estigui entre 2 i 3).Tanmateix, com que la warfarina es veu molt afectada pels aliments, és fàcil tenir complicacions com ara una anticoagulació insuficient i hemorràgies, i és necessari controlar regularment la funció de coagulació.En els darrers anys, han aparegut un gran nombre de nous anticoagulants al llit, com el rivaroxaban, el dabigatran, l'apixaban, etc. L'efecte anticoagulant és precís, les complicacions hemorràgiques es redueixen i no cal tornar a comprovar la funció de coagulació.

Actualment, alguns estudiosos suggereixen que el tractament amb fàrmacs es pot dividir en dues etapes segons la divisió de temps de 3 mesos: la primera etapa s'anomena fase inicial de tractament actiu.Es realitza principalment dins dels 3 mesos posteriors a l'inici inicial de dvt3, i la segona etapa s'anomena fase de prevenció de recurrència de seguiment, que es realitza 3 mesos després de la primera etapa del tractament.Les directrius Accp9 van recomanar primer anticoagulants orals nous.A la 10a edició de les directrius de l'American College of Chest Physicians (ACCP), la diferència més gran respecte al passat és que els nous anticoagulants orals (noac), com els inhibidors del factor Xa (rivaroxaban, fondaparinux sòdic, etc.) i els inhibidors del factor IIA ( dabigatran, etc.) s'utilitzen com a primera opció per al tractament de la TEV.La teràpia anticoagulant té un efecte definitiu, redueix molt les complicacions hemorràgiques i no requereix un reexamen de la funció de coagulació.S'està potenciant encara més en pacients corrents.Els nous anticoagulants generalment poden evitar la recurrència de la TVP en un 80% ~ 92%.

La limitació de la teràpia anticoagulant sola és que, tot i que la teràpia anticoagulant s'utilitza sovint per reduir la recurrència del trombe i protegir la funció de la vàlvula venosa, no pot dissoldre el trombe ràpidament.En pacients amb trombosi de la vena iliofemoral, rarament s'observa l'autoeliminació del trombo, i el trombo residual pot provocar danys a la vàlvula venosa i obstrucció del tracte de sortida, que són els motius de l'alta incidència de la síndrome posttrombosi (PTS).Un estudi d'observació sobre l'aparició de PTS després del tractament anticoagulant de TVP va mostrar que la incidència de PTS era d'un 20% ~ 50%, la incidència d'úlcera venosa de les extremitats inferiors era del 5% ~ 10% i la incidència de claudicació venosa era del 40% després de 5 anys.Al voltant del 15% dels pacients tenien trastorns del moviment, i la qualitat de vida del 100% dels pacients es va reduir en diferents graus.